Un gat molt gros

Amb tantes rates per mig he pensat que cal referir-se a un clàssic del segle XX, Il Gattopardo, de Tomasi di Lampedusa. He llegit l’edició de Proa, traduïda per Pau Vidal. Aquest fet és important perquè d’aquest llibre l’autor en va escriure més d’una versió, i en Llorenç Villalonga va ser el primer traductor de l’obra. De fet, hi ha moltes semblances entre Bearn o la sala de les nines i El Gattopardo. Les dues obres passen a una illa, Mallorca i Sicília, respectivament, i parlen de l’aristocràcia com a classe en extinció.
El llibre no m’ha enganxat fins gairebé la meitat, quan el príncep Fabrizio (interpretat a la pel•lícula de Visconti per Burt Lancaster) ha sortit un poc d’escena i ha començat la història d’amor entre Concetta i Tancredi, o millor dit, la història del seu desamor. I de la relació entre Tancredi i Angelica, tan sensual.



El personatge d’Angelica, amb la seua voluptuosa bellesa, els ulls verds i els cabells negres, em recordava molt l’Scarlett O’Hara interpretada per Vivian Leight. Però per a mi, el personatge més patètic, en el sentit “grec” de la paraula, és Concetta. No vaig poder evitar sentir-me un poc identificada amb ella en acabar la novel•la. Cal dir que el final no és el mateix que el de la pel•lícula, que acaba amb el ball on Angelica es presenta en societat a Nàpols. (Sí, el ball glamurós i esplèndid celebrat a un magnífic palau on s’habilita una habitació on es guarden tots els bassins que, quan despunta el dia, són ben plens).
Al final del llibre veiem una Concetta de setanta anys, mestressa de Donnafugatta – la possessió més preuada dels Salina – que se n’adona de com els fonaments del seu món es desfan com la pols.


Al palau de Donnafugatta hi ha habitacions inexplorades que amaguen secrets brutals, com la Sala de les nines a Bearn. Ambdòs autors parlen sovint de la sensualitat reprimida. Ambdues obres acaben amb una destrucció: la pell d’en Bendicó transformada en pols i la sala de les nines en flames.


El foc i la pols, dos enemics dels llibres.