Més sobre el món de les flors i els salzes

A Secretos de alcoba de las geishas, Carmen Domingo ens informa sobre la vida de les prostitutes al Japó (Edo)

Després de treballar tota la nit, se’ls permetia dormir les primeres hores del matí. Per la vesprada, es mostraven a “l’aparador” per trobar, amb sort, un client per tota la nit en lloc d’haver d’acceptar-ne múltiples. Una sessió breu podia durar vint minuts.

Una anciana encenia un pal d’incens a la porta de l’habitació després de cada client (la paraula japonesa per a “pal d’incens” significa també “un rere l’altre”).

Les prostitutes estaven mal nodrides a causa d’una alimentació escassa i dolenta, la manca d’exercici i la poca cura que tenien d’elles mateixes. També estaven exposades a malalties venèries mortals. La vida útil d’una prostituta era curta: dels 15 als 19 anys. Als 20 anys la majoria estaven esgotades o malaltes i havien de sortir del barri del plaer. Era un problema perquè duien anys sense viure en societat. Les que sobrevivien treballant després dels 20 anys, veien caure el seu valor en el mercat, traslladant-se a un segment inferior de la indústria.

Ni tan sols eren tractades com a mercaderia duradora, com es desprén del poc interés que mostraven els gestors pel seu manteniment. No es reproduien a elles mateixes com a classe, encara que algunes quedaven embarassades. Aquest fet prova l’existència d’un ampli subministrament de xiquetes, procedents de famílies pobres, per substituir-les.

Per a l’home japonés dels segles XVII i XVII el sexe amb l’esposa és només per tenir fills. El sexe amb la “yujo” o “dona del plaer” és per a disfrutar. Les prostitutes pertanyen a aquesta categoria, i la resta de les dones, la majoria, a la segona: són les “jionna” o “dones de la terra”.

Les yujo tenien prohibit casar-se i tenir fills, mentre que les altres dones eren forçades precisament al contrari. És paradoxal que els homes admiraren les yujo com a deeses de la sexualitat i l’erotisme mentre que rebutjaven les altres dones, perquè la fertilitat i la maternitat eren sinònim d’avorriment i manca de sofisticació, foscor, lletgesa, lligams terrenals, restriccions socials, obligacions... les dones casades eren considerades poc atractives i sense cap mena d’interés sexual.

Aquesta paradoxa cultural del sexe i l’amor era difícil de resoldre, per no dir impossible. Una prostituta no estava ben considerada per casar-se, per tant, estimar seriosament una prostituta o casar-s’hi era confondre allò real amb allò irreal, trencar les regles. Una prostituta d’alta categoria que es casara canviava de ser yujo a jionna i deixava automàticament de ser atractiva. Per això no s’entenia que una dona volguera canviar a una categoria considerada més baixa.
La mort és el que posa fi a aquesta paradoxa. La literatura Edo està plena del motiu recurrent de la mort per amor, mostrant el buit entre l’ideal cultural i la vida real de les yujo.

Les geishes són un grup diferenciat dins les yujo. No podien vendre el seu cos, només entretenir clients. La diferència es mostra en el llaç. Si el duen lligat darrere, són geishes, si el duen davant, són yujo. Les geishes tenien un danna o protector (un “querido”, vaja) que les mantenia. En podien tenir tres o quatre al llarg de tota la seua carrera.
__________________________________________

La bellesa en el món de les flors i els salzes

Si es vol ser bella com una geisha s’han de tenir en compte nou punts: ulls, boca, mans, cap, peus, esperit, postura, aire i veu. Si una dona controla els nou punts, té iki (bellesa).

Els ulls han de ser expressius, però s’ha de mirar sempre de manera indirecta. Se solen pintar de negre.
La boca ha de semblar una cirereta: roja, petita i brillant.
Als cabells es duen pentinats sofisticats, per això es dutxen a part, amb el cabell recollit.
El coll és una part del cos molt sensual al Japó. Les geishes se’l maquillaven deixant una part al descobert.
Les mans han d’estar netes, ben hidratades i s’ha de saber moure-les amb gràcia (recordeu la cerimònia del te).
Els peus també són un punt clau. Massatges i espardenyes d’estar per casa per tenir-los sans, i alerta a l’hora de caminar: passes breus i lleugeres.
Controlar la postura és tot un art. No s’han de creuar les cames perquè es formen varius, s’ha de seure lentament, amb l’estómac cap a dins, amb els genolls junts, etc.
I finalment, la veu. Fa referència tant a les paraules com a la manera de dir-les: el to, el ritme...

Ara, segons diu Carmen Domingo a Secretos de alcoba de las geishas, la geisha triomfadora té un estil descarat però elegant, que forma part d’una manera especial de vore la vida. És un estat refinat i innocent innat, que es perfecciona amb l’observació. Per posar un exemple, pot ser un cabell solt en un monyo perfecte, o que s’insinue la roba interior sense que s’acabe de vore, etc.

Es diu que per aconseguir iki s’han d’haver tastat els fruits dolços i els amargs de l’amor. Calen anys per aconseguir-ho.

Un gat molt gros

Amb tantes rates per mig he pensat que cal referir-se a un clàssic del segle XX, Il Gattopardo, de Tomasi di Lampedusa. He llegit l’edició de Proa, traduïda per Pau Vidal. Aquest fet és important perquè d’aquest llibre l’autor en va escriure més d’una versió, i en Llorenç Villalonga va ser el primer traductor de l’obra. De fet, hi ha moltes semblances entre Bearn o la sala de les nines i El Gattopardo. Les dues obres passen a una illa, Mallorca i Sicília, respectivament, i parlen de l’aristocràcia com a classe en extinció.
El llibre no m’ha enganxat fins gairebé la meitat, quan el príncep Fabrizio (interpretat a la pel•lícula de Visconti per Burt Lancaster) ha sortit un poc d’escena i ha començat la història d’amor entre Concetta i Tancredi, o millor dit, la història del seu desamor. I de la relació entre Tancredi i Angelica, tan sensual.



El personatge d’Angelica, amb la seua voluptuosa bellesa, els ulls verds i els cabells negres, em recordava molt l’Scarlett O’Hara interpretada per Vivian Leight. Però per a mi, el personatge més patètic, en el sentit “grec” de la paraula, és Concetta. No vaig poder evitar sentir-me un poc identificada amb ella en acabar la novel•la. Cal dir que el final no és el mateix que el de la pel•lícula, que acaba amb el ball on Angelica es presenta en societat a Nàpols. (Sí, el ball glamurós i esplèndid celebrat a un magnífic palau on s’habilita una habitació on es guarden tots els bassins que, quan despunta el dia, són ben plens).
Al final del llibre veiem una Concetta de setanta anys, mestressa de Donnafugatta – la possessió més preuada dels Salina – que se n’adona de com els fonaments del seu món es desfan com la pols.


Al palau de Donnafugatta hi ha habitacions inexplorades que amaguen secrets brutals, com la Sala de les nines a Bearn. Ambdòs autors parlen sovint de la sensualitat reprimida. Ambdues obres acaben amb una destrucció: la pell d’en Bendicó transformada en pols i la sala de les nines en flames.


El foc i la pols, dos enemics dels llibres.

Dones i salut

Realment el que importa d’un llibre és que tinga ànima, sobretot si és un llibre sense pretensions literàries però amb l’ambiciós objectiu de canviar la vida de les persones. És el cas de Mujeres y salud desde el sur, de María Fuentes.


És difícil resumir un llibre com aquest perquè no conta cap història. Exposa la situació de les dones i com aquesta repercuteix en la seua salut. La realitat superant la ficció i fent que calga aturar-se de llegir per agafar aire, per pair veritats com a punys.


La veritat, però, té un preu: ser desagradable a més de necessària. A ningú li agrada haver d’engolir-se píndoles amargues. Però, ho repetiré: són necessàries. Recordeu que és un llibre sobre salut (holística).

Una cosa bastant positiva del llibre és que aconsegueix que et replanteges qüestions quotidianes assumides com a “normals” i, sobretot, et fa estar més desperta. “Acompanyada”, com diria María.

Així i tot, és molt difícil desprendre’s de tantes capes de merda com les que hem anat acumulant al llarg del temps, de la família, de l’escola, de les “amistats”, de la televisió... Vivim enmig d’un bombardeig constant i és difícil no perdre el senderi i l’equilibri (això tan mal de trobar i encara més de mantenir).

“Hoy hemos abierto las ventanas. Algunas, después de tanto tiempo de oscuridad no han podido resistir la luz y han cerrado los ojos, ¡es duro!” (p.18).



Es tracta, doncs, d’una obra escrita des d’una perspectiva de gènere, feminista, és a dir, escrita per una dona que “senzillament es nega a acceptar la idea que la força de les dones ha de provenir dels homes”.

María Fuentes, la seua autora, ens explica a les primeres pàgines del llibre com va resultar això d’escriure:
“¿qué podía sentir yo?... mujer, profesional y escritora anónima, que se siente mirada soslayo, como posible intrusa que osa introducir un pequeño pie en el Sancta Santorum que representa el mundo de la letra impresa y publicada...” (p. 31).

“Ai! La dona que assaja la ploma, se la considera criatura tan pressumptuosa que la falta no pot ser redimida per cap virtut. Ens diuen que ens apartem del nostre sexe i del nostre camí”. (Woolf, 1929).

De llebres i conills

J’ai vu dans la lune trois petits lapins
Qui mangeaient des prunes en buvant du vin
Tout plein.



Les llebres i els conills són lunars perquè dormen de dia i salten de nit, perquè saben, com la lluna, aparéixer i desaparéixer amb el silenci i l’eficàcia de les ombres.
Amb la lluna, llebres i conills estan vinculats a la Terra mare, a les aigües fecundants i regeneradores, a la vegetació, a la renovació perpetua de la vida en totes les formes. Aquest món és el del gran misteri on la vida es refa a través de la mort.


Voldríem una ment tan fèrtil com aquesta mare conilla.


Diccionario de los símbolos, Chevalier i Gheerbrant, editorial Herder.