Un gat molt gros

Amb tantes rates per mig he pensat que cal referir-se a un clàssic del segle XX, Il Gattopardo, de Tomasi di Lampedusa. He llegit l’edició de Proa, traduïda per Pau Vidal. Aquest fet és important perquè d’aquest llibre l’autor en va escriure més d’una versió, i en Llorenç Villalonga va ser el primer traductor de l’obra. De fet, hi ha moltes semblances entre Bearn o la sala de les nines i El Gattopardo. Les dues obres passen a una illa, Mallorca i Sicília, respectivament, i parlen de l’aristocràcia com a classe en extinció.
El llibre no m’ha enganxat fins gairebé la meitat, quan el príncep Fabrizio (interpretat a la pel•lícula de Visconti per Burt Lancaster) ha sortit un poc d’escena i ha començat la història d’amor entre Concetta i Tancredi, o millor dit, la història del seu desamor. I de la relació entre Tancredi i Angelica, tan sensual.



El personatge d’Angelica, amb la seua voluptuosa bellesa, els ulls verds i els cabells negres, em recordava molt l’Scarlett O’Hara interpretada per Vivian Leight. Però per a mi, el personatge més patètic, en el sentit “grec” de la paraula, és Concetta. No vaig poder evitar sentir-me un poc identificada amb ella en acabar la novel•la. Cal dir que el final no és el mateix que el de la pel•lícula, que acaba amb el ball on Angelica es presenta en societat a Nàpols. (Sí, el ball glamurós i esplèndid celebrat a un magnífic palau on s’habilita una habitació on es guarden tots els bassins que, quan despunta el dia, són ben plens).
Al final del llibre veiem una Concetta de setanta anys, mestressa de Donnafugatta – la possessió més preuada dels Salina – que se n’adona de com els fonaments del seu món es desfan com la pols.


Al palau de Donnafugatta hi ha habitacions inexplorades que amaguen secrets brutals, com la Sala de les nines a Bearn. Ambdòs autors parlen sovint de la sensualitat reprimida. Ambdues obres acaben amb una destrucció: la pell d’en Bendicó transformada en pols i la sala de les nines en flames.


El foc i la pols, dos enemics dels llibres.

Dones i salut

Realment el que importa d’un llibre és que tinga ànima, sobretot si és un llibre sense pretensions literàries però amb l’ambiciós objectiu de canviar la vida de les persones. És el cas de Mujeres y salud desde el sur, de María Fuentes.


És difícil resumir un llibre com aquest perquè no conta cap història. Exposa la situació de les dones i com aquesta repercuteix en la seua salut. La realitat superant la ficció i fent que calga aturar-se de llegir per agafar aire, per pair veritats com a punys.


La veritat, però, té un preu: ser desagradable a més de necessària. A ningú li agrada haver d’engolir-se píndoles amargues. Però, ho repetiré: són necessàries. Recordeu que és un llibre sobre salut (holística).

Una cosa bastant positiva del llibre és que aconsegueix que et replanteges qüestions quotidianes assumides com a “normals” i, sobretot, et fa estar més desperta. “Acompanyada”, com diria María.

Així i tot, és molt difícil desprendre’s de tantes capes de merda com les que hem anat acumulant al llarg del temps, de la família, de l’escola, de les “amistats”, de la televisió... Vivim enmig d’un bombardeig constant i és difícil no perdre el senderi i l’equilibri (això tan mal de trobar i encara més de mantenir).

“Hoy hemos abierto las ventanas. Algunas, después de tanto tiempo de oscuridad no han podido resistir la luz y han cerrado los ojos, ¡es duro!” (p.18).



Es tracta, doncs, d’una obra escrita des d’una perspectiva de gènere, feminista, és a dir, escrita per una dona que “senzillament es nega a acceptar la idea que la força de les dones ha de provenir dels homes”.

María Fuentes, la seua autora, ens explica a les primeres pàgines del llibre com va resultar això d’escriure:
“¿qué podía sentir yo?... mujer, profesional y escritora anónima, que se siente mirada soslayo, como posible intrusa que osa introducir un pequeño pie en el Sancta Santorum que representa el mundo de la letra impresa y publicada...” (p. 31).

“Ai! La dona que assaja la ploma, se la considera criatura tan pressumptuosa que la falta no pot ser redimida per cap virtut. Ens diuen que ens apartem del nostre sexe i del nostre camí”. (Woolf, 1929).

De llebres i conills

J’ai vu dans la lune trois petits lapins
Qui mangeaient des prunes en buvant du vin
Tout plein.



Les llebres i els conills són lunars perquè dormen de dia i salten de nit, perquè saben, com la lluna, aparéixer i desaparéixer amb el silenci i l’eficàcia de les ombres.
Amb la lluna, llebres i conills estan vinculats a la Terra mare, a les aigües fecundants i regeneradores, a la vegetació, a la renovació perpetua de la vida en totes les formes. Aquest món és el del gran misteri on la vida es refa a través de la mort.


Voldríem una ment tan fèrtil com aquesta mare conilla.


Diccionario de los símbolos, Chevalier i Gheerbrant, editorial Herder.