La bellesa en el món de les flors i els salzes

Si es vol ser bella com una geisha s’han de tenir en compte nou punts: ulls, boca, mans, cap, peus, esperit, postura, aire i veu. Si una dona controla els nou punts, té iki (bellesa).

Els ulls han de ser expressius, però s’ha de mirar sempre de manera indirecta. Se solen pintar de negre.
La boca ha de semblar una cirereta: roja, petita i brillant.
Als cabells es duen pentinats sofisticats, per això es dutxen a part, amb el cabell recollit.
El coll és una part del cos molt sensual al Japó. Les geishes se’l maquillaven deixant una part al descobert.
Les mans han d’estar netes, ben hidratades i s’ha de saber moure-les amb gràcia (recordeu la cerimònia del te).
Els peus també són un punt clau. Massatges i espardenyes d’estar per casa per tenir-los sans, i alerta a l’hora de caminar: passes breus i lleugeres.
Controlar la postura és tot un art. No s’han de creuar les cames perquè es formen varius, s’ha de seure lentament, amb l’estómac cap a dins, amb els genolls junts, etc.
I finalment, la veu. Fa referència tant a les paraules com a la manera de dir-les: el to, el ritme...

Ara, segons diu Carmen Domingo a Secretos de alcoba de las geishas, la geisha triomfadora té un estil descarat però elegant, que forma part d’una manera especial de vore la vida. És un estat refinat i innocent innat, que es perfecciona amb l’observació. Per posar un exemple, pot ser un cabell solt en un monyo perfecte, o que s’insinue la roba interior sense que s’acabe de vore, etc.

Es diu que per aconseguir iki s’han d’haver tastat els fruits dolços i els amargs de l’amor. Calen anys per aconseguir-ho.

Dones i salut

Realment el que importa d’un llibre és que tinga ànima, sobretot si és un llibre sense pretensions literàries però amb l’ambiciós objectiu de canviar la vida de les persones. És el cas de Mujeres y salud desde el sur, de María Fuentes.


És difícil resumir un llibre com aquest perquè no conta cap història. Exposa la situació de les dones i com aquesta repercuteix en la seua salut. La realitat superant la ficció i fent que calga aturar-se de llegir per agafar aire, per pair veritats com a punys.


La veritat, però, té un preu: ser desagradable a més de necessària. A ningú li agrada haver d’engolir-se píndoles amargues. Però, ho repetiré: són necessàries. Recordeu que és un llibre sobre salut (holística).

Una cosa bastant positiva del llibre és que aconsegueix que et replanteges qüestions quotidianes assumides com a “normals” i, sobretot, et fa estar més desperta. “Acompanyada”, com diria María.

Així i tot, és molt difícil desprendre’s de tantes capes de merda com les que hem anat acumulant al llarg del temps, de la família, de l’escola, de les “amistats”, de la televisió... Vivim enmig d’un bombardeig constant i és difícil no perdre el senderi i l’equilibri (això tan mal de trobar i encara més de mantenir).

“Hoy hemos abierto las ventanas. Algunas, después de tanto tiempo de oscuridad no han podido resistir la luz y han cerrado los ojos, ¡es duro!” (p.18).



Es tracta, doncs, d’una obra escrita des d’una perspectiva de gènere, feminista, és a dir, escrita per una dona que “senzillament es nega a acceptar la idea que la força de les dones ha de provenir dels homes”.

María Fuentes, la seua autora, ens explica a les primeres pàgines del llibre com va resultar això d’escriure:
“¿qué podía sentir yo?... mujer, profesional y escritora anónima, que se siente mirada soslayo, como posible intrusa que osa introducir un pequeño pie en el Sancta Santorum que representa el mundo de la letra impresa y publicada...” (p. 31).

“Ai! La dona que assaja la ploma, se la considera criatura tan pressumptuosa que la falta no pot ser redimida per cap virtut. Ens diuen que ens apartem del nostre sexe i del nostre camí”. (Woolf, 1929).